lunes, 30 de julio de 2012

EL PAIS 28/07/2012 “Los dos factores que hubiesen impedido el accidente no se daban”

JUAN BROSETA Inspeccionó la línea de metro el 3 de julio de 2006

“Los dos factores que hubiesen impedido el accidente no se daban”

El ingeniero al que Generalitat llamó para analizar las causas del accidente del Metro habla después de seis años


Vagón del metro accidentado en Valencia en 2006

Todavía hoy al recordar aquella noche sus ojos se humedecen. Juan Broseta, ingeniero industrial experto en ferrocarriles, descendió a los infiernos el 3 de julio de 2006. La Consejería de Infraestructuras, que dirigía entonces el fallecido José Ramón García Antón, lo llamó para que les diese una opinión como experto acerca de las causas que provocaron el descarrilamiento de un convoy en la línea 1 del metro de Valencia.
El desastre se cobró 43 muertos y 47 heridos. Aquella noche, tras inspeccionar las vías, ofreció su opinión a Pedro Marco, secretario autonómico de Infraestructuras, y al propio consejero García Antón, pese al recelo del entonces consejero de Agricultura y organizador de la visita del Papa, Juan Cotino. Tras emitir su opinión, García Antón le pidió reserva y nunca más lo volvieron a llamar. Broseta ha guardado silencio durante seis años. Ahora cree que su compromiso ha expirado.
Pregunta. ¿Por qué lo llamaron?
Respuesta. Me llamó Pedro Marco y me dijo: “Ha habido un accidente de metro en Valencia y el consejero me ha pedido que te busque y que vengas cuanto antes. Tienes que decirnos qué ha pasado”. Yo estaba en Madrid y cogí un avión.
P. ¿Qué sucedió entonces?
R. Mientras esperábamos que el juez nos autorizase la entrada en la estación, tomamos un bocadillo en una cafetería de enfrente. A las 11 de la noche se nos autorizó la entrada. Pedí una linterna y un metro y bajé a la vía en compañía de Pedro Marco.
P. ¿Qué vio?
R. Un espectáculo dantesco, en el que la policía judicial todavía buscaba y recogía restos de las personas fallecidas en el accidente. Recorrí la línea entre las dos estaciones. Aún había mucho alboroto, personal de Ferrocarrils, de la Generalitat, personal del juzgado y de la policía judicial. Todos trataban de analizar lo que había pasado.
P. ¿Qué conclusión sacó?

Hay dos formas de evitar que un tren antiguo, metálico, descarrile por exceso de velocidad. La primera es el sistema del hombre muerto: obliga al maquinista a apretar un botón cada cinco segundos. Si no lo aprieta el tren se para, por eso la mayoría de los maquinistas lo puentean. Luego pregunté dónde estaba la señalización ATP-ATO [la baliza que frena el convoy en caso de exceso de velocidad]
R. Las uniones de los coches de pasajeros estaban rotas y rodadas. Cuando una esta rota y se ha ido, pero el resto de enganches está rodado es que el tren se ha salido de la vía. Hay dos formas de evitar que un tren antiguo, metálico, descarrile por exceso de velocidad. La primera es el sistema del hombre muerto: obliga al maquinista a apretar un botón cada cinco segundos. Si no lo aprieta el tren se para, por eso la mayoría de los maquinistas lo puentean. Luego pregunté dónde estaba la señalización ATP-ATO [la baliza que frena el convoy en caso de exceso de velocidad] y no había. Los dos factores que hubiesen impedido el accidente no estaban. También les dije que comprobasen lo sucedido con el registro de la caja negra que llevan los trenes.
P. ¿Comentó su parecer con otros técnicos de Ferrocarrils en el túnel?
R. Yo descarté que se tratase de un atentado. El maquinista se olvidó de mirar la señalización estática [las señales del túnel] y fue una víctima más. Le dije lo que pensaba a García Antón y me comprometí a no contar nada a nadie hasta que no pasara el tiempo. Me marché sobre las 4 de la madrugada y ya no me volvieron a llamar para nada. Yo no actué como perito.
P. ¿Por qué rompe ahora su silencio?
R. Porque veo que el tema no se ha solucionado y García Antón, con quien tenía el compromiso, ha muerto. Si se reabre el juicio \[por el accidente de metro\] y hace falta un perito estoy a disposición.
P. ¿Piensa que el accidente fue inevitable?
R. Que no me cuenten que era inevitable. Si se hubiese puesto la señalización mínima de cualquier línea esto no hubiese pasado. No tiene sentido que no reconozcamos que la línea no estaba señalizada.
P. ¿El accidente de Valencia obligó a revisar la seguridad en otros metros?
R. El error estaba tan claro que no tuvo ninguna trascendencia técnica. Lo que fue especial fue el elevado número de víctimas. Cuando tienes unas líneas adecuadas perfectamente y esta no, pues...
P. ¿Pudo dormir esa noche?
R. Me fui a casa muy jodido y tardé en dormir, pero lo peor fue un par de días después, el recuerdo que no se te quita de la cabeza. Si los políticos no llegan a un acuerdo con las familias este accidente seguirá causando dolor.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/07/28/valencia/1343496484_408669.html 

lunes, 9 de julio de 2012

ACCIDENT METRO: SIS ANYS DESPRÉS Texto Alfons Cervera 03/07/2012

ACCIDENT METRO: SIS ANYS DESPRÉS

Han passat sis anys i no ens hem mogut del lloc. Nosaltres continuem ací, a ocupant la plaça tots els dies tres de cada mes. I el president de la Generalitat continua també ací al costat, com si per a ell tampoc hagueren passat sis anys des que un evitable accident de Metro va acabar amb les vides de quaranta-tres persones i va deixar ferides a altres quaranta-set.

El president ja no és el mateix. Al d'abans li deien Francisco Camps i va haver de deixar el càrrec perquè la innocència o la culpabilitat d'un delinqüent (o almenys, d’un presumpte delinqüent) no la dicten només els jutges (i menys encara els jutges amics d'eixos presumptes delinqüents) sinó també la gent del carrer. Ara al president li diuen Alberto Fabra i ocupa el despatx del carrer Cavallers que li va deixar en herència el seu antecessor. Els seus noms no són els mateixos però crec que els dos tenen moltes coses en comú. Sobretot en tenen una que els ajunta ací esta vesprada de juliol: Camps va tindre sempre les finestres del seu despatx tancades a les nostres paraules de denúncia i d'exigència de justícia. El senyor Fabra no ha heretat de Camps només el seu despatx, ha heretat també una sordesa insultant amb les víctimes i els seus familiars.

Per això continuem en esta plaça des de fa sis anys, per a reclamar justícia, per a cridar ben alt que no ens cansarem encara que en passen cent més, que mentre el cos aguante vindrem ací tots els dies tres de tots els mesos de la nostra vida. La veu no ens la faran callar Fabra ni els seus. El seu cinisme, la seua gran capacitat per a la mentira, el seu menyspreu il•limitat no ens van a callar. Fa uns mesos vam saber que la irrisòria Comissió dedicada a investigar les circumstàncies de l'accident havia intentat alliçonar a testimonis sobre què dir i què no dir el dia de la seua compareixença. Tan lluny com ahir, també coneixíem que el senyor Cotino i algun dels seus funcionaris de partit havien intentat subornar a les famílies d'algunes de les víctimes. Així són ells, així construeixen el seu silenci insultant: amb actuacions que no són actuacions pròpies de polítics responsables sinó d'autèntics professionals de la delinqüència.

Seguim ací després de sis anys i continuem exigint justícia. El dolor i la ràbia d'esta vesprada els compartim amb les persones, els pobles, les cases i les muntanyes que ara mateix estan destrossats pels incendis. I en aquest dolor i aquesta ràbia també trobem un detall desgraciat que ajunta l'accident del Metro i els incendis. Els dos, l'accident i els incendis, es podrien haver evitat si els governants del PP invertiren els diners públics en el bé comú en comptes de gastar-se'ls en fanfàrries que els diverteixen i de pas fan rics a molts d'ells, a les seues famílies i als seus amics.

Sis anys després de l'accident seguim ací, i ací anem a continuar fins que les finestres i les orelles d'Alberto Fabra i el seu govern s'òbriguen a les veus que no deixaran d’exigir justícia encara que passen més anys que en tenia Matusalem.


Gràcies a l'Associació de Víctimes per la seua tenacitat, per la seua admirable manera de recordar a la seua gent, i a tots vosaltres per no faltar ni un sol dia tres de cada mes a esta cita amb la dignitat, amb la generositat, amb el crit inacabable que exigeix justícia amb aquell fet lamentable i la seua memòria.


València, 3 de juliol del 2012

viernes, 6 de julio de 2012

Video Resumen 6º Aniversario Accidente Metro Valencia 03/07/2012



Gracias por el magnífico trabajo que ha realizado barret films http://barretfilms.tv/

Video Resumen Taula Rodona 02/07/12 Gracias a Barret Films y Fundación Valencianista i Demócrata


Artículo Nonada Accidente Metro Valencia

http://www.nonada.es/2012/07/accident-de-metro-no-podem-permetre-que-torne-a-passar.html

 No podem permetre que torne a passar”

Fa sis anys va tenir lloc a València el major accident de metro ocorregut a l’estat espanyol. Una col·lisió brutal va ocasionar la mort de 43 persones i que 47 resultaren ferides. Hui els membres de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol (AVM3J) continuen exigint respostes, però també que es depuren responsabilitats.

Es reuneixen el dia 3 de cada mes a la Plaça de la Mare de Déu. Foto: AVM3J.
Els membres de l’associació es reuneixen el dia 3 de cada mes a la Plaça de la Mare de Déu. Foto: AVM3J.
El 3 de juliol de 2006, un tren de la Línia 1 de Metrovalencia va passar per la corba d’entrada a l’estació de Jesús a 80 kilòmetres per hora, el doble de la velocitat permesa, i va descarrilar. Els vidres de les finestres del vagó es desprengueren, deixant els passatgers sense cap protecció. 43 persones perderen la vida i altres 47 resultaren ferides. La majoria de les víctimes eren de Torrent.
11 dies després de l’accident, el 14 de juliol del 2006, es va aprovar en Les Corts Valencianes la creació d’una Comissió Parlamentaria per tal d’investigar el cas. En sis dies resolgueren que “l’excés de velocitat” havia estat l’única causa d’un accident “inevitable i imprevisible” on el responsable havia estat el conductor del comboi, mort també a causa del xoc. El cas es va arxivar i no va arribar a celebrar-se cap judici.
Però les peces d’aquest fatídic trencaclosques no casaven, rememora la secretaria de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol (AVM3J), Rosa Garrote. Quedaven massa preguntes en l’aire, i la investigació del cas no els havia semblat “objectiva”.
Després del xoc, recorda Rosa, el vagó accidentat es va portar a les cotxeres de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), fet que va motivar les queixes dels familiars. Ells i elles no entenien perquè una prova estava essent custodiada per l’empresa a la qual s’anava a investigar. Descobriren, també, que no apareixia el llibre d’avaries. Cap de les tres còpies. Aquest document, on s’anoten les incidències, hauria d’haver estat al vagó. Però no hi era. A més durant la investigació, assegura la portaveu, es rebutjaren moltes compareixences i molts documents “imprescindibles” per aclarir les causes de l’accident.
En febrer d’aquest any les sospites dels membres de l’associació es cosificaren en un informe. El document desvelava que “des de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana s’havia contractat a una empresa per alliçonar els tècnics que compareixerien en la Comissió Parlamentària”. L’objectiu que perseguia l’empresa era, segons Rosa, que defensaren la veritat oficial, és a dir, que la tragèdia del metro havia estat “un accident”.
Davant aquests fets, l’AVM3J va iniciar una campanya de recollida de signatures per Internet, demanant al president de la Generalitat, que obrira una investigació objectiva i que es depuraren responsabilitats. Cap de les dues exigències foren ateses.
Canviar el nom de l’estació de Jesús pel de Joaquín Sorolla, al 2010, no va fer més que evidenciar, assegura Rosa, que han volgut esborrar l’accident de la memòria col·lectiva. Ella lamenta que porten tants anys “negant-nos respostes, acusant-nos d’estar polititzats, en quant que en l’associació hi ha gent de totes les ideologies”. No obstant assevera que no descansaran fins que obtinguen respostes. Sap que ningú els tornarà als seus, però també que “no podem permetre que torne a passar”.




S’haguera pogut evitar l’accident?


Els membres de l’associació opinen que si. Des de 1994 les línies de Metro 3 i 5 de València disposen d’una balisa de frenada automàtica, la línia 1 no. “Algú va pensar que no era necessari incorporar aquesta mesura de seguretat en la línia 1. Si s’haguera canviat la balisa per una igual a les de les línies 3 i 5, l’accident s’hauria pogut evitar”. És per això que els advocats de les famílies de les víctimes intenten reobrir una altra via d’investigació. Pretenen demostrar què “aquest accident no va ser degut a una única causa sinó a l’acumulació de factors, i que hi ha responsables impunes al darrere”.
Per tal de visibilitzar les seues exigències, els membres de l’AVM3J es reuneixen cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu de València. Hui, per commemorar l’ aniversari de l’accident, ho faran de nou a les 19:30h acompanyats de Román de la Calle, Laura Ballester, Pau Alabajos, Mar Jimenez, Juan Pinillos, Alfons Cervera, Recámara i Joanfra Rosalén, entre d’altres.




L’AV3J i la Fundació Valencianista i Demòcrata va organitzar aquest flashmob a la línia 1 del Metro de València per convocar els actes de l’aniversari de l’accident.


AUTORA: ELENA CÍVICO  @ElenaCivico

Video LEVANTE-EMV Sexto Aniversario Accidente Metro Valencia

Artículos prensa 6º Aniversario Accidente Metro Valencia


http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-eupv-considera-verguenza-monumental-marisa-gracia-siga-frente-fgv-20120703135706.html

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/07/03/victimas-accidente-metro-siguen-pidiendo-responsabilidades-6-anos-despues-tragedia/917636.html



 



 

Pincha sobre la imagen web 0responsables