Desde la Asociación queremos agradecer el trabajo realizado pro Emili Piera y Alfons Cervera, promotores de este homenaje, que junto con todo su equipo y todos los colaboradores (músicos, poetas, presentadores), hicieron posible que la injusticia cometida con las víctimas del accidente no quede en el olvido.
La lucha por la dignidad humana o la música como medio para hacer ruido y que no se olvide, fueron algunas de las cosas que se dijeron en este homenaje.
Y como no, también muchas gracias a todas las personas que acudieron al homenaje y que nos siguen dando ánimos para que algún día no tengamos que decir: seguimos esperando respuestas.
Gracias a todos.
lunes, 26 de abril de 2010
domingo, 18 de abril de 2010
GRACIAS A LOS COLABORADORES EN EL HOMENAJE
Para poder realizar el homenaje del próximo 23 de abril, se solicitó ayuda a los Ayuntamientos y otras instituciones, han sido muchas las maneras de participar, todas importantes:
Ayuntamiento Patrocinador: Burjassot, con la cesión de la sala y otros gastos relativos a la celebración del acto.
Ayuntamientos Colaboradores: L'Alcudia, Paiporta, Silla, L'Eliana y Sueca, que se hacen cargo de parte de las facturas de los gastos del evento.
Y luego hay otros ayuntamientos que colaboran con unas cantidades menores en metálico, por orden de importancia de dicha ayuda: Alaquas, Real de Montroy, Godella y Massanassa.
También hemos contado con la ayuda de Torrent que colabora comprando 50 entradas del acto.
GRACIAS A TODOS, LOS ORGANIZADORES Y LOS COLABORADORES, POR HACER POSIBLE ESTE HOMENAJE.
Recordamos que este homenaje fue organizado por personas ajenas a la Asociación, pero que cuentan con nuestro total apoyo y que desinteresadamente han realizado un gran trabajo y que los importes recibidos de los Ayuntamientos colaboradores se utilizarán en el pago de los gastos del homenaje, junto con la recaudación del homenaje.
En caso de que una vez cubiertos los gastos, hubiese algún sobrante, el mismo se utilizará para la realización de un monumento homenaje a las víctimas del accidente de metro de 3 de julio por parte de las familias.
Una vez acabado el acto se dará la información de todos los costes y la utilización de todas las ayudas recibidas.
GRACAIS.
Ayuntamiento Patrocinador: Burjassot, con la cesión de la sala y otros gastos relativos a la celebración del acto.
Ayuntamientos Colaboradores: L'Alcudia, Paiporta, Silla, L'Eliana y Sueca, que se hacen cargo de parte de las facturas de los gastos del evento.
Y luego hay otros ayuntamientos que colaboran con unas cantidades menores en metálico, por orden de importancia de dicha ayuda: Alaquas, Real de Montroy, Godella y Massanassa.
También hemos contado con la ayuda de Torrent que colabora comprando 50 entradas del acto.
GRACIAS A TODOS, LOS ORGANIZADORES Y LOS COLABORADORES, POR HACER POSIBLE ESTE HOMENAJE.
Recordamos que este homenaje fue organizado por personas ajenas a la Asociación, pero que cuentan con nuestro total apoyo y que desinteresadamente han realizado un gran trabajo y que los importes recibidos de los Ayuntamientos colaboradores se utilizarán en el pago de los gastos del homenaje, junto con la recaudación del homenaje.
En caso de que una vez cubiertos los gastos, hubiese algún sobrante, el mismo se utilizará para la realización de un monumento homenaje a las víctimas del accidente de metro de 3 de julio por parte de las familias.
Una vez acabado el acto se dará la información de todos los costes y la utilización de todas las ayudas recibidas.
GRACAIS.
domingo, 11 de abril de 2010
Funcionamiento Servicam Entradas Homenaje
Antes de comprar hay que registrarse como usuario.
Cuando ya seleccionas la sesión y la entrada, antes de darle a COMPRAR hay que seleccionar las butacas que quieres (aunque sean simbólicas porque no es numerado)
El funcionamiento de Servicam es el siguiente: las entradas no se pueden comprar directamente en los cajeros de la cam (ni con tarjetas de la cam ni con ninguna otra), se tienen que adquirir:
- por teléfono 902444300
- por internet www.servicam.com
En ambos casos, las entradas se retiran de cualquier cajero de la cam (consultar cajeros disponibles en la web de servicam o en el teléfono anterior) con la tarjeta que se hayan comprado (tarjeta física, no virtual) . Y da igual que dicha tarjeta sea o no de la CAM.
Cuando ya seleccionas la sesión y la entrada, antes de darle a COMPRAR hay que seleccionar las butacas que quieres (aunque sean simbólicas porque no es numerado)
El funcionamiento de Servicam es el siguiente: las entradas no se pueden comprar directamente en los cajeros de la cam (ni con tarjetas de la cam ni con ninguna otra), se tienen que adquirir:
- por teléfono 902444300
- por internet www.servicam.com
En ambos casos, las entradas se retiran de cualquier cajero de la cam (consultar cajeros disponibles en la web de servicam o en el teléfono anterior) con la tarjeta que se hayan comprado (tarjeta física, no virtual) . Y da igual que dicha tarjeta sea o no de la CAM.
lunes, 5 de abril de 2010
Texto Concentración 3 abril 2010

Fotografía: Félix Zamarra.
Han pasado ya 46 meses desde el accidente de metro que costó la vida a nuestros seres queridos, y lo único que nos mueve para seguir viniendo cada día 3 a esta plaza, es saber la verdad respecto al accidente de metro ocurrido el 3 de Julio de 2006.
Es verdad que hubo una Investigación Parlamentaria que concluyó que la Línea 1 era y es segura.
Pero no se puede negar que si realmente la línea hubiese sido segura, el accidente no se hubiese producido. Se debe entender, que si no nos conformamos con esta versión, no es por atacar al Partido que la firmó, sino porque, lamentablemente, el hecho del accidente, demuestra por sí sólo, que la Línea 1 no era segura. El que un vagón pase a una velocidad excesiva sobre una baliza que lo podía haber frenado, y en vez de eso, descarrile, demuestra que la línea 1 no era segura en ese momento.
Esta Comisión de Investigación sacó a la luz que el libro de averías había desaparecido. Podría comprenderse que el libro que debería estar guardado en la cabina del vagón accidentado, no se encontrase, pero que desaparezcan también las copias informatizadas, es imposible.
De las 3 hojas en las que se anotan todas las incidencias de la unidad, una se queda en el libro, y las otras dos se llevan a Talleres y Administración respectivamente, y allí se informatizan. ¿Cómo pueden borrarse los mismos datos de dos ordenadores diferentes? Esto no se lo puede creer nadie. Y ¿Por qué consintió la juez que instruyó el caso que esta prueba no se presentase?
Nos encontramos con muchas preguntas sin resolver de las que no podemos encontrar respuesta.
Es por eso que acudimos en Enero del 2007, a nuestro presidente, al presidente de todos los valencianos, Francisco Camps, para que diera respuesta a nuestras dudas.
Pero fue el Vicepresidente la Generalitat el que se puso en contacto con nosotros, y nos pidió que manifestáramos nuestras peticiones. Así lo hicimos en Mayo del 2007, y hasta ahora no hemos tenido respuesta. Por eso en Diciembre de ese mismo año, volvimos a solicitar por registro de entrada de Presidencia, una comparecencia con el Presidente de la Generalitat.
Nosotros sólo queremos que Francisco Camps, como presidente de la Generalitat, nos reciba al igual que hace con otros colectivos, para poder aclarar nuestras dudas.
Pedimos hacer uso del derecho de cualquier ciudadano de exponer nuestras quejas ante la persona que las pueda solucionar.
Una de las quejas es la falta de asistencia a los heridos una vez salieron del hospital. Y no es que queramos criticar al Gobierno Valenciano, pero no podemos dejar de criticar que no se asignara un gabinete que coordinara la asistencia a los heridos. Creemos que no es una cuestión política, sino de humanidad.
Así como que nadie haya asumido ninguna responsabilidad.
Si en las líneas 3 y 5 sí que existen sistemas de seguridad que impiden que el tren descarrile, ¿por qué en la Línea 1 no?
Es de sentido común y de justicia, que todas las líneas del metro cuenten con los mismos sistemas de seguridad, sin discriminar unas líneas en perjuicio de otras.
Y la persona que tomó esta decisión, es la responsable de que el accidente pudiese ocurrir.
Por eso nos gustaría preguntarle al Presidente de FGV, por qué no cesó a esa persona en su cargo.
¿Cómo puede ser que las mismas personas que fallaron en la previsión del riesgo de accidente, sigan en sus cargos?
Si han errado en su gestión al frente de FGV, y con ello se han producido 43 muertes, deberían asumir esa responsabilidad, y si no es así, la persona que está por encima de ellos, Francisco Camps, como presidente de la Generalitat Valenciana, que es el órgano que gestiona el transporte público ferroviario, es quien debería cesarlos en sus cargos, y no permitir que por su mala gestión, otro accidente pueda volver ocurrir.
Y esto es todo. Sólo queremos poder expresar nuestras dudas y nuestro descontento con la Investigación del accidente, de la que FGV fue juez y parte.
Y como no puede ser en un despacho, no tenemos más remedio que seguir viniendo cada día 3 a esta plaza.
Porque queremos saber la verdad.
Y queremos que los responsables asuman su responsabilidad.
Y seguiremos viniendo hasta que nos den las respuestas que pedimos. No por política, sino por necesidad de respuestas.
Porque mientras unos tapan, y otros callan
Nosotros SEGUIMOS ESPERANDO RESPUESTAS.
viernes, 2 de abril de 2010
jueves, 25 de marzo de 2010
PREMIO JAUME I AVM3J
Agradecemos como hemos hecho en el anterior post, a Casal Jaume I de Carlet i Acció Cultural del Páis Valencià el premio recibido, siempre en homenaje a las víctimas del metro de 3 de julio de 2006 y a la espera de las respuestas que seguimos exigiendo a fecha de hoy, casi cuatro años después del accidente. MUCHAS GRACIAS.
Carta recibida por la avm3j:

Carta recibida por la avm3j:

PREMIO AVM3J UNIÓ DE PERIODISTES
Muchas gracias a la Unió de Periodistes por contribuír con este premio a que siga en la memoria de todos las víctimas del accidente de metro de 3 de julio de 2006, y que a fecha de hoy seguimos esperando respuestas. MUCHAS GRACIAS.
EXTRACTO DE LA WEB: UNIODEPERIODISTES.ORG
PREMIS LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ 2010
Els Fotoperiodistes Valencians, Romà de la Calle, l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, els periodistes de la SER Daniel Anido i Rodolfo Irago, i la revista canària Cuadernos del Sureste, Premis Llibertat d’Expressió 2010.
Els guardons, que enguany compleixen 29 anys, es lliuraran el 03 de maig a l’Aula Magna de La Nau de la Universitat de València.
València,12 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians
La Unió de Periodistes Valencians, organització professional majoritària en l’àmbit de la Comunitat Valenciana formada per vora de huit cents professionals, atorgarà els seus Premis Llibertat d’Expressió 2010 als Fotoperiodistes Valencians, a Romà de la Calle, a l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, als periodistes de la SER Daniel Anido i Rodolfo Irago i a la revista Cuadernos del Sureste.
Als Fotoperiodistes Valencians perquè han vist retallat el seu dret a la llibertat d’expressió després que la Diputació de València censurara part de l’exposició “Fragments 2009” del MuVIM, el passat 05 de març.
Romà de la Calle, director del Museu Valencià de la Il.lustració i la Modernitat (MuVIM), amb una llarga trajectòria professional a l’àmbit de la cultura, decidí dimitir del seu càrrec el passat 8 de març davant la censura i l’atac contra la llibertat d’expressió que va cometre la Diputació de València en retirar totes les imatges relacionades amb el cas Gürtel de la mostra fotogràfica ‘Fragments d’un any 2009’, organitzada per la Unió de Periodistes.
L’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J es va constituir arran del greu accident que va patir la línia 1 de MetroValencia el 3 de juliol de 2006 i on van perdre la vida 43 persones. Des d’aleshores els membres d’aquest col•lectiu demanen una investigació que aclarisca el que va passar aquell 3 de juliol al túnel de l’estació de Jesús. El premi reconeix la tenacitat i coherència de l’associació davant el silenci institucional i el d’alguns mitjans de comunicació.
El premi als periodistes Daniel Anido i Rodolfo Irago, de la Cadena SER, subratlla el treball dels professionals per la llibertat d’informació i expressió. Ambdós han estat condemnats a presó i inhabilitació per a l’exercici de la professió periodística per revelació de secrets, després de fer pública una llista d’afiliacions irregulars al Partit Popular de Madrid. Una condemna que resulta, si més no, incomprensible quan el mateix jutge reconeix que era un fet “noticiable” i la informació estava contrastada.
La revista canària Cuadernos del Sureste ha estat condemnada recentment pel Tribunal Suprem a pagar 15.000 euros a l’ex secretari de l’Ajuntament d’Arrecife, Felipe Fernández Camero, per denunciar les seues activitats relacionades amb la corrupció urbanística a Lanzarote. Una informació que els jutges han qualificat com a “veraç, proporcionada i suficientment contrastada”.
València,12 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians
EXTRACTO DE LA WEB: UNIODEPERIODISTES.ORG
PREMIS LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ 2010
Els Fotoperiodistes Valencians, Romà de la Calle, l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, els periodistes de la SER Daniel Anido i Rodolfo Irago, i la revista canària Cuadernos del Sureste, Premis Llibertat d’Expressió 2010.
Els guardons, que enguany compleixen 29 anys, es lliuraran el 03 de maig a l’Aula Magna de La Nau de la Universitat de València.
València,12 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians
La Unió de Periodistes Valencians, organització professional majoritària en l’àmbit de la Comunitat Valenciana formada per vora de huit cents professionals, atorgarà els seus Premis Llibertat d’Expressió 2010 als Fotoperiodistes Valencians, a Romà de la Calle, a l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, als periodistes de la SER Daniel Anido i Rodolfo Irago i a la revista Cuadernos del Sureste.
Als Fotoperiodistes Valencians perquè han vist retallat el seu dret a la llibertat d’expressió després que la Diputació de València censurara part de l’exposició “Fragments 2009” del MuVIM, el passat 05 de març.
Romà de la Calle, director del Museu Valencià de la Il.lustració i la Modernitat (MuVIM), amb una llarga trajectòria professional a l’àmbit de la cultura, decidí dimitir del seu càrrec el passat 8 de març davant la censura i l’atac contra la llibertat d’expressió que va cometre la Diputació de València en retirar totes les imatges relacionades amb el cas Gürtel de la mostra fotogràfica ‘Fragments d’un any 2009’, organitzada per la Unió de Periodistes.
L’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J es va constituir arran del greu accident que va patir la línia 1 de MetroValencia el 3 de juliol de 2006 i on van perdre la vida 43 persones. Des d’aleshores els membres d’aquest col•lectiu demanen una investigació que aclarisca el que va passar aquell 3 de juliol al túnel de l’estació de Jesús. El premi reconeix la tenacitat i coherència de l’associació davant el silenci institucional i el d’alguns mitjans de comunicació.
El premi als periodistes Daniel Anido i Rodolfo Irago, de la Cadena SER, subratlla el treball dels professionals per la llibertat d’informació i expressió. Ambdós han estat condemnats a presó i inhabilitació per a l’exercici de la professió periodística per revelació de secrets, després de fer pública una llista d’afiliacions irregulars al Partit Popular de Madrid. Una condemna que resulta, si més no, incomprensible quan el mateix jutge reconeix que era un fet “noticiable” i la informació estava contrastada.
La revista canària Cuadernos del Sureste ha estat condemnada recentment pel Tribunal Suprem a pagar 15.000 euros a l’ex secretari de l’Ajuntament d’Arrecife, Felipe Fernández Camero, per denunciar les seues activitats relacionades amb la corrupció urbanística a Lanzarote. Una informació que els jutges han qualificat com a “veraç, proporcionada i suficientment contrastada”.
València,12 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians
Artículo ACICASTELLO Homenaje Víctimas Metro 27/03/2010
Homenatge a les Víctimes del Metro i Xerrada-debat
CASTELLO DE LA RIBERA SÁBADO 27 MARZO 2010
Xerrada-debat sobre “La seguretat en el transport ferroviari de proximitat i el seu futur al País Valencià”.
La PCiC, per tal d’avançar en la consecució dels seus objectius, ha organitzat un Fòrum de Debat per tractar els problemes que el poble té plantejats i contribuir a resoldre’ls, tot i procurant la màxima informació i participació de tot el veïnat.
Una de les problemàtiques actuals són les comunicacions i els mitjans de transport entre poblacions, d’ells depenen en gran manera la fluïdesa de les relacions entre les ciutadanies de diferents poblacions, així com els intercanvis comercials elles. Entenem que una població ben comunicada és una població oberta i dinàmica socialment i comercial.
Els convidem a l’homenatge que retrem a les víctimes de l’accident del metro a la porta de l’estació de FGV de Castelló a les 18:30 h del pròxim dissabte 27 de març de 2010. I , tot seguit, a la xerrada-debat sobre “La seguretat en el transport ferroviari de proximitat i el seu futur al País Valencià” a la Sala de “La Musical”.
Hem convidat a:
Representant de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV).
Beatriz Garrote de L’Associació de Víctimes del metro 3 de Juliol (AVM3J).
Joan Boscà de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO-PV.
Luis J. Àlvarez de Sindicat Independent Ferroviari (SIF).
Juan Cruz de la Federació de Transports, Comunicacions i Mar d’UGT.
Representant del Sindicat Ferroviari d’Intersindical Valenciana .
Modera l’acte:
Luis Molina Candel
Esperem comptar amb la seua assistència i participació en aquest acte.
Organitza:
PLATAFORMA CIVICA CASTELLONERA
CASTELLO DE LA RIBERA SÁBADO 27 MARZO 2010
Xerrada-debat sobre “La seguretat en el transport ferroviari de proximitat i el seu futur al País Valencià”.
La PCiC, per tal d’avançar en la consecució dels seus objectius, ha organitzat un Fòrum de Debat per tractar els problemes que el poble té plantejats i contribuir a resoldre’ls, tot i procurant la màxima informació i participació de tot el veïnat.
Una de les problemàtiques actuals són les comunicacions i els mitjans de transport entre poblacions, d’ells depenen en gran manera la fluïdesa de les relacions entre les ciutadanies de diferents poblacions, així com els intercanvis comercials elles. Entenem que una població ben comunicada és una població oberta i dinàmica socialment i comercial.
Els convidem a l’homenatge que retrem a les víctimes de l’accident del metro a la porta de l’estació de FGV de Castelló a les 18:30 h del pròxim dissabte 27 de març de 2010. I , tot seguit, a la xerrada-debat sobre “La seguretat en el transport ferroviari de proximitat i el seu futur al País Valencià” a la Sala de “La Musical”.
Hem convidat a:
Representant de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV).
Beatriz Garrote de L’Associació de Víctimes del metro 3 de Juliol (AVM3J).
Joan Boscà de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO-PV.
Luis J. Àlvarez de Sindicat Independent Ferroviari (SIF).
Juan Cruz de la Federació de Transports, Comunicacions i Mar d’UGT.
Representant del Sindicat Ferroviari d’Intersindical Valenciana .
Modera l’acte:
Luis Molina Candel
Esperem comptar amb la seua assistència i participació en aquest acte.
Organitza:
PLATAFORMA CIVICA CASTELLONERA
viernes, 5 de marzo de 2010
Video Concentración 3 marzo 2010
Gracias de nuevo a Barriodelcamen.net este es el video de la concentración del 3 de marzo de 2010, una vez más les agradecemos su trabajo.
Homenaje a las víctimas del metro
Emili Piera y Alfons Cervera, entro otros, promovieron la idea de hacer un homenaje a las víctimas, que propusieron a la Asociación y al que damos nuestro apoyo, un homenaje desde la alegría y como dijo Alfons, que pueda servir como nuevo punto de partida para obtener las repuestas que necesitamos.
Este homenajes será el próximo 23 de abril de 2010 y en la web podreis encontrar todos los artistas que desinteresadamente se han ofrecido a colaborar, así como todos los detalles del homenaje:
www.homenajealasvictimasdelmetro.es
Este homenajes será el próximo 23 de abril de 2010 y en la web podreis encontrar todos los artistas que desinteresadamente se han ofrecido a colaborar, así como todos los detalles del homenaje:
www.homenajealasvictimasdelmetro.es
Artículos prensa concentración 03/03/2010
ARTÍCULO EL PAÍS
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Luis/Eduardo/Aute/victimas/metro/elpepuespval/20100304elpval_12/Tes
ARTÍCULO ADN
http://www.adn.es/lavida/20100303/NWS-2801-Burjassot-Aute-concierto-victimas-homenaje.html
ARTÍCULO LAS PROVINCIAS
http://www.lasprovincias.es/agencias/20100303/mas-actualidad/espana/aute-rendira-homenaje-victimas-metro_201003032037.html
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Luis/Eduardo/Aute/victimas/metro/elpepuespval/20100304elpval_12/Tes
ARTÍCULO ADN
http://www.adn.es/lavida/20100303/NWS-2801-Burjassot-Aute-concierto-victimas-homenaje.html
ARTÍCULO LAS PROVINCIAS
http://www.lasprovincias.es/agencias/20100303/mas-actualidad/espana/aute-rendira-homenaje-victimas-metro_201003032037.html
Manifiesto concentración 3 marzo 2010
En la Comisión de Investigación que investigó el accidente ocurrido en la Línea 1del metro de Valencia, el 3 de Julio de 2006, se aportó información que demostraba que FGV son los ferrocarriles autonómicos más inseguros de toda España.
Según datos oficiales del Ministerio de Fomento, entre el 2000 y el 2002, FGV registró el 89% de todos los accidentes de trenes autonómicos españoles, con el 70% de víctimas en toda España, y el 90% de los heridos. A partir de 2002 no hay datos, porque FGV no los entregó, pero todos recordamos el accidente de Picanya en 2005, tras el cual, los Sindicatos advirtieron de la conveniencia de sustituir el sistema FAP por otro ATP, a lo que la dirección de FGV contestó que “no era necesario”.
Y el 3 de Julio de 2006, un tren de la L1 descarriló porque el sistema FAP no frenó el convoy.
Todo esto indica que FGV no es un modelo ni de profesionalidad, ni de buena gestión.
La empresa no dispone de un plan de seguridad integral con un mapa de riesgos, lo que demuestra una falta sistemática de política de seguridad en el metro de Valencia. A pesar de las continuas denuncias de los Sindicatos, usuarios y trabajadores, a los que en vez de tener en cuenta, acosa ante cualquier queja, como es el caso de un trabajador de Dénia, al que FGV ha expedientado por denunciar la falta de seguridad en la instalación eléctrica de la estación. Y 3 meses después, el responsable de Seguridad, todavía no ha acudido al lugar de los hechos.
Estas actuaciones son bastantes frecuentes por parte de FGV, y denotan una incapacidad más que manifiesta para gestionar adecuadamente la empresa y la seguridad de los usuarios del Metro de Valencia.
Mientras tanto, Francisco Camps, el actual Presidente de la Generalitat, manifestaba el pasado 17 de Febrero en las Cortes Valencianas, que el metro de Valencia ha llegado a “niveles de excelencia”.
Nos gustaría entender en qué estadísticas o datos se basa para afirmar tal cosa, lamentablemente sabemos de primera mano, que el servicio que ofrece el metro valenciano en lo que ha seguridad se refiere es el peor de España y de Europa.
En Europa también ocurren accidentes, pero los responsables, en vez de tirarse flores, reconocen sus errores.
Tras el accidente ferroviario ocurrido en Bélgica, el Director Gerente de la empresa de ferrocarriles, reconoció que “si los dos trenes hubiesen llevado un sistema de frenado automático, el accidente se hubiese evitado”.
En cambio, aquí, en Valencia, tras el mayor accidente de metro ocurrido en España, los responsables siguen sin reconocer sus errores ni asumir su responsabilidad.
Según datos oficiales del Ministerio de Fomento, entre el 2000 y el 2002, FGV registró el 89% de todos los accidentes de trenes autonómicos españoles, con el 70% de víctimas en toda España, y el 90% de los heridos. A partir de 2002 no hay datos, porque FGV no los entregó, pero todos recordamos el accidente de Picanya en 2005, tras el cual, los Sindicatos advirtieron de la conveniencia de sustituir el sistema FAP por otro ATP, a lo que la dirección de FGV contestó que “no era necesario”.
Y el 3 de Julio de 2006, un tren de la L1 descarriló porque el sistema FAP no frenó el convoy.
Todo esto indica que FGV no es un modelo ni de profesionalidad, ni de buena gestión.
La empresa no dispone de un plan de seguridad integral con un mapa de riesgos, lo que demuestra una falta sistemática de política de seguridad en el metro de Valencia. A pesar de las continuas denuncias de los Sindicatos, usuarios y trabajadores, a los que en vez de tener en cuenta, acosa ante cualquier queja, como es el caso de un trabajador de Dénia, al que FGV ha expedientado por denunciar la falta de seguridad en la instalación eléctrica de la estación. Y 3 meses después, el responsable de Seguridad, todavía no ha acudido al lugar de los hechos.
Estas actuaciones son bastantes frecuentes por parte de FGV, y denotan una incapacidad más que manifiesta para gestionar adecuadamente la empresa y la seguridad de los usuarios del Metro de Valencia.
Mientras tanto, Francisco Camps, el actual Presidente de la Generalitat, manifestaba el pasado 17 de Febrero en las Cortes Valencianas, que el metro de Valencia ha llegado a “niveles de excelencia”.
Nos gustaría entender en qué estadísticas o datos se basa para afirmar tal cosa, lamentablemente sabemos de primera mano, que el servicio que ofrece el metro valenciano en lo que ha seguridad se refiere es el peor de España y de Europa.
En Europa también ocurren accidentes, pero los responsables, en vez de tirarse flores, reconocen sus errores.
Tras el accidente ferroviario ocurrido en Bélgica, el Director Gerente de la empresa de ferrocarriles, reconoció que “si los dos trenes hubiesen llevado un sistema de frenado automático, el accidente se hubiese evitado”.
En cambio, aquí, en Valencia, tras el mayor accidente de metro ocurrido en España, los responsables siguen sin reconocer sus errores ni asumir su responsabilidad.
martes, 2 de marzo de 2010
domingo, 7 de febrero de 2010
Noticia ABC concentración 03/02/2010
Asociación víctimas metro leen un cuento basado en el día del accidente
Sarrià ha leído el relato en el transcurso de la concentración que el día 3 de cada mes celebra la asociación en la plaza de la Reina de Valencia para protestar por la "falta de transparencia en la investigación del accidente" sucedido hace ya tres años y siete meses.
Según ha señalado a EFE Sarrià, el relato "era un tema cercano, de personas reales, y de sentimientos" y que sus historias hablan de sentimientos de personas, y trata de explicar el accidente de metro y permite "denunciar de paso el olvido al que están sometidas las víctimas".
Ha añadido que el texto ya fue publicado en un periódico, y se ha mostrado partidario de la literatura y la música "esté al servicio de las personas para denunciar situaciones como esta".
Por su parte la presidenta de la Asociación de víctimas, Beatriz Garrote, ha agradecido la cesión de este relato y ha recordado que "aún" siguen esperando "respuestas" por parte de la Administración.
A su juicio, tres años y siete meses después, la Generalitat "sigue haciendo oídos sordos" a las demandas para que se protejan con balizas dos señales de velocidad en la Línea 1.
"Las señales existentes sólo informan de la prohibición de circular a velocidades superiores a las que se indica pero, si surge algún imprevisto, los trenes no frenan", ha criticado. EFE
http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=260664#
Sarrià ha leído el relato en el transcurso de la concentración que el día 3 de cada mes celebra la asociación en la plaza de la Reina de Valencia para protestar por la "falta de transparencia en la investigación del accidente" sucedido hace ya tres años y siete meses.
Según ha señalado a EFE Sarrià, el relato "era un tema cercano, de personas reales, y de sentimientos" y que sus historias hablan de sentimientos de personas, y trata de explicar el accidente de metro y permite "denunciar de paso el olvido al que están sometidas las víctimas".
Ha añadido que el texto ya fue publicado en un periódico, y se ha mostrado partidario de la literatura y la música "esté al servicio de las personas para denunciar situaciones como esta".
Por su parte la presidenta de la Asociación de víctimas, Beatriz Garrote, ha agradecido la cesión de este relato y ha recordado que "aún" siguen esperando "respuestas" por parte de la Administración.
A su juicio, tres años y siete meses después, la Generalitat "sigue haciendo oídos sordos" a las demandas para que se protejan con balizas dos señales de velocidad en la Línea 1.
"Las señales existentes sólo informan de la prohibición de circular a velocidades superiores a las que se indica pero, si surge algún imprevisto, los trenes no frenan", ha criticado. EFE
http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=260664#
sábado, 30 de enero de 2010
Texto leído Pleno Ayuntamiento Paiporta 28/01/2010
Buenas noches, soy Miguel Angel Muñoz, tesorero de la AVM3J, vecino de Paiporta y tomo la palabra en nombre de la asociación.
El motivo de mi intervención es la alusión a los miembros de la asociación en el pleno de noviembre por parte del regidor Luis Rodenas al decir la siguiente frase: "una plataforma de 4 indocumentados, que se esta viendo y la gente normal y correcta de Paiporta menos una persona estaban en contra de esa plataforma".
La primera puntualización que queremos hacerle es que nosotros no somos ninguna plataforma, sino una asociación, a la que ninguno de sus miembros le hubiera gustado pertenecer.
En segundo lugar, usted da un número, que es "de 4", demostrando el poco conocimiento que tiene de la AVM3J.
Quiero decirle cuales son los números verdaderamente importantes 43 muertos + 47 heridos = 0 responsables, 5 de los muertos vecinos de Paiporta.
Usted utilizo el adjetivo "indocumentados" para referirse a los miembros de la asociación. La documentación que manejamos es el sumario judicial (diligencias, actuaciones, etc..), actas de los sindicatos de FGV anteriores al accidente advirtiendo del peligro de la curva, por supuesto la comisión de investigación de les Corts Valencianes y lo mas importante nuestra propia vivencia de lo ocurrido y del trato recibido. A pesar de toda esa documentación, usted no se equivoca al afirmar que somos indocumentados, pues estamos seguros de que existe documentación que aclararía muchas cosas, pero que simplemente no se sabe nada de ella. Como ejemplo le pongo el libro de averias del tren siniestrado, los informes de los descarrilamientos previos de ese tren, que según FGV nunca existieron, pero que fotografias en el diario Levante demuestran que existieron.
Al oír decirle la palabra "indocumentados" tenemos la ilusión de pensar que usted esta muy documentado sobre este tema. Si es así, le agradeceriamos que nos hiciera llegar toda la documentación que tiene. Y si usted sabe toda la verdad sobre todo lo concerniente con el accidente, seria de agradecer que no lo explicara para que muchos de nosotros pudieramos dormir tranquilos.
Sin embargo, mas que la frase, lo peor es el tono que uso. No entendemos el porque del tono porque nuestra asociación nunca mantuvo con usted ningún tipo de relación.
Si exigir que la Generalitat cumpla con los compromisos que prometió, exigir seguridad para un transporte tan importante como el metro, le resulta molesto, debería reflexionar el hecho de ser regidor, pues son exigencias que mejoran la vida de los ciudadanos.
Por todo esto, le emplazo a que, o bien ratifique su afirmación, o bien la rectifique, pues en esta sala nos encontramos gente normal y correcta de Paiporta que pertenecemos a esta asociación. Asimismo la asociación le invita a asistir a la concentración del día 3 de Febrero en la plaza de la Virgen a las 19:00 a usted, sus compañeros regidores y al alcalde, para que conozcan de primera mano nuestra realidad y puedan comprobar que no somos enemigos de ustedes. Gracias.
El motivo de mi intervención es la alusión a los miembros de la asociación en el pleno de noviembre por parte del regidor Luis Rodenas al decir la siguiente frase: "una plataforma de 4 indocumentados, que se esta viendo y la gente normal y correcta de Paiporta menos una persona estaban en contra de esa plataforma".
La primera puntualización que queremos hacerle es que nosotros no somos ninguna plataforma, sino una asociación, a la que ninguno de sus miembros le hubiera gustado pertenecer.
En segundo lugar, usted da un número, que es "de 4", demostrando el poco conocimiento que tiene de la AVM3J.
Quiero decirle cuales son los números verdaderamente importantes 43 muertos + 47 heridos = 0 responsables, 5 de los muertos vecinos de Paiporta.
Usted utilizo el adjetivo "indocumentados" para referirse a los miembros de la asociación. La documentación que manejamos es el sumario judicial (diligencias, actuaciones, etc..), actas de los sindicatos de FGV anteriores al accidente advirtiendo del peligro de la curva, por supuesto la comisión de investigación de les Corts Valencianes y lo mas importante nuestra propia vivencia de lo ocurrido y del trato recibido. A pesar de toda esa documentación, usted no se equivoca al afirmar que somos indocumentados, pues estamos seguros de que existe documentación que aclararía muchas cosas, pero que simplemente no se sabe nada de ella. Como ejemplo le pongo el libro de averias del tren siniestrado, los informes de los descarrilamientos previos de ese tren, que según FGV nunca existieron, pero que fotografias en el diario Levante demuestran que existieron.
Al oír decirle la palabra "indocumentados" tenemos la ilusión de pensar que usted esta muy documentado sobre este tema. Si es así, le agradeceriamos que nos hiciera llegar toda la documentación que tiene. Y si usted sabe toda la verdad sobre todo lo concerniente con el accidente, seria de agradecer que no lo explicara para que muchos de nosotros pudieramos dormir tranquilos.
Sin embargo, mas que la frase, lo peor es el tono que uso. No entendemos el porque del tono porque nuestra asociación nunca mantuvo con usted ningún tipo de relación.
Si exigir que la Generalitat cumpla con los compromisos que prometió, exigir seguridad para un transporte tan importante como el metro, le resulta molesto, debería reflexionar el hecho de ser regidor, pues son exigencias que mejoran la vida de los ciudadanos.
Por todo esto, le emplazo a que, o bien ratifique su afirmación, o bien la rectifique, pues en esta sala nos encontramos gente normal y correcta de Paiporta que pertenecemos a esta asociación. Asimismo la asociación le invita a asistir a la concentración del día 3 de Febrero en la plaza de la Virgen a las 19:00 a usted, sus compañeros regidores y al alcalde, para que conozcan de primera mano nuestra realidad y puedan comprobar que no somos enemigos de ustedes. Gracias.
Cuento Xavi Sarrià Concentración 03/02/2010
QUARANTA-TRES
-Era dilluns i devia caminar cansada. Feia dies que no dormia bé. Potser eren coses de l’edat o dels estudis o d’aquella feina a mitja jornada al súper que tant odiava, però el cas és que sempre que arribava a casa llençava la motxilla, dinava i es tancava a l’habitació. Escoltava una música infernal, com el soroll d’una rentadora, amb unes veus que xisclaven i et colpejaven el cor. No cal dir que aquell dia també la devia escoltar. I us la podeu imaginar caminant amb els auriculars blancs incrustats a les orelles com si foren part d’ella. Deia que aquelles cançons la relaxaven. Que l’aïllaven. Que la transportaven no sé on. Sa mare no ho entenia. No l'entenia. Es passava el dia repetint-li allò que es tallara els cabells, que s’arreglara un poc, que es deixara estar de forats a la llengua i l’orella. No saps què fas ni què vols! Però qui et penses que ets? No se l'escoltava. Ella tampoc se l'escoltava massa. Però una mica sí. M’agradaria creure que havia acabat el batxillerat per la insistència d'aquella mare que feia de pare i de germana i d'àvia i de tot un poc. I tinc l’esperança de pensar que potser, amb els anys, hauria acabat de comprendre com de sola i cansada se sentia en aquell pis de parets grogues de la perifèria de les perifèries. Allà on aquell dia tornava.
Era gairebé migdia i la fam se li devia obrir com un polp remenant-se dins l’univers estrany que era el seu cos. Ni prima ni grossa. Ni alta ni baixa. Ni guapa ni lletja. Però fràgil. Ho devia pensar cada dia quan acabava de raspallar-se les dents davant l’espill. Bé, potser només ho devia pensar un moment. Perquè ella no feia gaire cas a aquestes coses del físic. Ni en el físic ni en res del que ella anomenava ‘cànons establerts’. Ella creia en el dia a dia. En l’avui. En l’ara. I en aquell ‘ara’ tenia fam. I per això probablement va accelerar el ritme entre l'aldarull de cotxes sorollosos i semàfors verds i rojos que la van conduir fins allà on tots sabem.
El metro li semblava com un món subterrani amb vida pròpia. Li agradava aquell aire decadent de rajoles engroguides i cartells greixosos. Pensava que era com enterrar-se al lloc on cadascú es mostra com és. Un zoo d’olors i colors, deia. I potser per això tenia la curiosa mania d’analitzar la gent amb què es creuava. Ulleres de pasta, camises, tatuatges, corbates, pèls de punta, arracades de perla. I de la rutina en feia un espectacle. Fins que arribava, és clar, el moment del cabreig. O sia, de pagar. Perquè em jugue el que vulgueu que la targeta no li va funcionar a la primera. Potser perquè se li havia arrugat o perquè la màquina estava espatllada o vés a saber per quin altre motiu, però supose que va acabar fent cua a la finestreta i que la va atendre un empleat d’aquells que ja han nascut amb cara fatigada però comprensiva. I tal volta hi havia cartells de vaga. I segurament eren cartells que demanaven millores. Que les exigien. Però ella no els degué veure perquè el cabreig la devia cegar mentre repetia la rutina. Un senzill. Ací tens. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.
Aquell dilluns era hora punta i l’andana devia estar plena de gent. I segur que ella va intentar fer-se un lloc allà on fóra menys visible. És estrany intentar trobar el teu territori entre la multitud sense perdre de vista el fossar fosc i brut. Però ella el buscava. I potser el va trobar en forma de banc lliure en una de les puntes de l'andana. Allí degué fer un altre recompte. Polos verds, bosses de plàstic, maletins, laca, samarretes negres, tacons. I més olors i colors. Al costat, qui sap, un xic també amb auriculars. Què deu escoltar aquest? Ja us he dit que li agradava fantasiejar, saber com era la gent segons les pintes, les expressions, la manera de caminar o de parlar. Fins i tot, de vegades també escoltava les converses. Baixava el volum de l’mp3, parava l’orella i remenava les vides alienes per matar l'avorriment.
Però aleshores una remor la degué enganyar. Perquè potser va creure que el seu tren s’acostava quan en realitat era el d’enfront. No us pensareu que va agafar el metro tan ràpidament! Per descomptat que es degué esperar. Primer dos minutets. Després altres dos. I encara uns altres dos. I el xic del costat devia continuar escoltant la mateixa música i ella devia continuar intentant endevinar què estudiava. O potser treballava? I deurien passar dos minutets més. I dos més. I dos més. Fins que degué arribar la remor definitiva. I segur que ho va fer acompanyada d’aquell soroll de maquinària antiga, com si el vagó fóra una d’aquelles carretes que s'accionaven a mà a les pel·lícules de l'Oest. I probablement el comboi es va aturar i va obrir les portes amb el típic estufit i totes les cares de l'andana van dissimular mentre prenien posicions per pujar-hi de pressa i corrents. Com ho va fer ella.
Dins el metro tot devia tremolar. I la gent es devia agafar a les barres. Alguns potser llegien fent equilibris mentre d’altres es creuaven les mirades i giraven la vista incòmodes cap als diaris gratuïts que sempre hi ha escampats pels seients buits. Ella no els mirava mai. És possible que n’agafara algun i que se’l llegira per damunt. No ho sé. Però supose que es va cansar aviat i va pujar el volum de la música com esperant que aquella veu cridanera la mantinguera desperta amb l’ajuda de les guitarres infernals que sonaven com si marcaren el ritme d'una fàbrica o què sé jo. No entenc d’aquesta música, però sempre tancava els ulls i es deixava endur pel balanceig mentre arribaven més estacions i més cares que entraven i eixien i més olors i més colors. Però ella ja no els devia fer cas perquè ja sabeu que era migdia i que devia estar famolenca i devia tenir ganes d'arribar a casa i menjar-se els macarrons que tant li agradaven amb tonyina i tomaca i un pessic de formatge a la cuina on s'asseia al voltant d'una taula plegable, xicoteta, però còmoda.
...
I si m’ho pregunteu us diré que sí, que devia estar preciosa. I que encara me la imagine allí, en aquell vagó, com flotant entre la música que li apujava l'adrenalina amb aquells lletres que no entenia però que ja us he dit que li colpejaven el cor. I la transportaven just allà on voldria ser.
Allà on hauria d’haver estat.
...
I aleshores...
Aleshores va arribar el primer flaix. I després un altre. I un altre. I un altre. Acompanyats de sacsejos i bandades. I potser saltaren espurnes i hi hagueren més flaixos i més crits borrosos i els sorolls aguts de friccions rovellades se li encastaren als timpans. I les bandades devien ser tan violentes que ella degué caure perquè ja us he dit que no era ni prima ni grossa sinó fràgil, massa fràgil com per aguantar aquells sotracs i aquells cops brutals. I segur que de sobte tot es va fer blanc, per un instant, per un instant blanc, molt blanc, i ple de pau, però que de seguida es va fer negre, d’aquell negre tan negre que ofega crits.
I gemecs.
...
Fins que el silenci es va apoderar d'aquell lloc.
...
I del cor de la meua filla.
I la veu s’acaba de trencar i el megàfon s’apaga i la plaça és un aplaudiment emocionat entre pancartes que recorden històries per denunciar oblits.
Com cada dia tres de cada mes.
-Era dilluns i devia caminar cansada. Feia dies que no dormia bé. Potser eren coses de l’edat o dels estudis o d’aquella feina a mitja jornada al súper que tant odiava, però el cas és que sempre que arribava a casa llençava la motxilla, dinava i es tancava a l’habitació. Escoltava una música infernal, com el soroll d’una rentadora, amb unes veus que xisclaven i et colpejaven el cor. No cal dir que aquell dia també la devia escoltar. I us la podeu imaginar caminant amb els auriculars blancs incrustats a les orelles com si foren part d’ella. Deia que aquelles cançons la relaxaven. Que l’aïllaven. Que la transportaven no sé on. Sa mare no ho entenia. No l'entenia. Es passava el dia repetint-li allò que es tallara els cabells, que s’arreglara un poc, que es deixara estar de forats a la llengua i l’orella. No saps què fas ni què vols! Però qui et penses que ets? No se l'escoltava. Ella tampoc se l'escoltava massa. Però una mica sí. M’agradaria creure que havia acabat el batxillerat per la insistència d'aquella mare que feia de pare i de germana i d'àvia i de tot un poc. I tinc l’esperança de pensar que potser, amb els anys, hauria acabat de comprendre com de sola i cansada se sentia en aquell pis de parets grogues de la perifèria de les perifèries. Allà on aquell dia tornava.
Era gairebé migdia i la fam se li devia obrir com un polp remenant-se dins l’univers estrany que era el seu cos. Ni prima ni grossa. Ni alta ni baixa. Ni guapa ni lletja. Però fràgil. Ho devia pensar cada dia quan acabava de raspallar-se les dents davant l’espill. Bé, potser només ho devia pensar un moment. Perquè ella no feia gaire cas a aquestes coses del físic. Ni en el físic ni en res del que ella anomenava ‘cànons establerts’. Ella creia en el dia a dia. En l’avui. En l’ara. I en aquell ‘ara’ tenia fam. I per això probablement va accelerar el ritme entre l'aldarull de cotxes sorollosos i semàfors verds i rojos que la van conduir fins allà on tots sabem.
El metro li semblava com un món subterrani amb vida pròpia. Li agradava aquell aire decadent de rajoles engroguides i cartells greixosos. Pensava que era com enterrar-se al lloc on cadascú es mostra com és. Un zoo d’olors i colors, deia. I potser per això tenia la curiosa mania d’analitzar la gent amb què es creuava. Ulleres de pasta, camises, tatuatges, corbates, pèls de punta, arracades de perla. I de la rutina en feia un espectacle. Fins que arribava, és clar, el moment del cabreig. O sia, de pagar. Perquè em jugue el que vulgueu que la targeta no li va funcionar a la primera. Potser perquè se li havia arrugat o perquè la màquina estava espatllada o vés a saber per quin altre motiu, però supose que va acabar fent cua a la finestreta i que la va atendre un empleat d’aquells que ja han nascut amb cara fatigada però comprensiva. I tal volta hi havia cartells de vaga. I segurament eren cartells que demanaven millores. Que les exigien. Però ella no els degué veure perquè el cabreig la devia cegar mentre repetia la rutina. Un senzill. Ací tens. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.
Aquell dilluns era hora punta i l’andana devia estar plena de gent. I segur que ella va intentar fer-se un lloc allà on fóra menys visible. És estrany intentar trobar el teu territori entre la multitud sense perdre de vista el fossar fosc i brut. Però ella el buscava. I potser el va trobar en forma de banc lliure en una de les puntes de l'andana. Allí degué fer un altre recompte. Polos verds, bosses de plàstic, maletins, laca, samarretes negres, tacons. I més olors i colors. Al costat, qui sap, un xic també amb auriculars. Què deu escoltar aquest? Ja us he dit que li agradava fantasiejar, saber com era la gent segons les pintes, les expressions, la manera de caminar o de parlar. Fins i tot, de vegades també escoltava les converses. Baixava el volum de l’mp3, parava l’orella i remenava les vides alienes per matar l'avorriment.
Però aleshores una remor la degué enganyar. Perquè potser va creure que el seu tren s’acostava quan en realitat era el d’enfront. No us pensareu que va agafar el metro tan ràpidament! Per descomptat que es degué esperar. Primer dos minutets. Després altres dos. I encara uns altres dos. I el xic del costat devia continuar escoltant la mateixa música i ella devia continuar intentant endevinar què estudiava. O potser treballava? I deurien passar dos minutets més. I dos més. I dos més. Fins que degué arribar la remor definitiva. I segur que ho va fer acompanyada d’aquell soroll de maquinària antiga, com si el vagó fóra una d’aquelles carretes que s'accionaven a mà a les pel·lícules de l'Oest. I probablement el comboi es va aturar i va obrir les portes amb el típic estufit i totes les cares de l'andana van dissimular mentre prenien posicions per pujar-hi de pressa i corrents. Com ho va fer ella.
Dins el metro tot devia tremolar. I la gent es devia agafar a les barres. Alguns potser llegien fent equilibris mentre d’altres es creuaven les mirades i giraven la vista incòmodes cap als diaris gratuïts que sempre hi ha escampats pels seients buits. Ella no els mirava mai. És possible que n’agafara algun i que se’l llegira per damunt. No ho sé. Però supose que es va cansar aviat i va pujar el volum de la música com esperant que aquella veu cridanera la mantinguera desperta amb l’ajuda de les guitarres infernals que sonaven com si marcaren el ritme d'una fàbrica o què sé jo. No entenc d’aquesta música, però sempre tancava els ulls i es deixava endur pel balanceig mentre arribaven més estacions i més cares que entraven i eixien i més olors i més colors. Però ella ja no els devia fer cas perquè ja sabeu que era migdia i que devia estar famolenca i devia tenir ganes d'arribar a casa i menjar-se els macarrons que tant li agradaven amb tonyina i tomaca i un pessic de formatge a la cuina on s'asseia al voltant d'una taula plegable, xicoteta, però còmoda.
...
I si m’ho pregunteu us diré que sí, que devia estar preciosa. I que encara me la imagine allí, en aquell vagó, com flotant entre la música que li apujava l'adrenalina amb aquells lletres que no entenia però que ja us he dit que li colpejaven el cor. I la transportaven just allà on voldria ser.
Allà on hauria d’haver estat.
...
I aleshores...
Aleshores va arribar el primer flaix. I després un altre. I un altre. I un altre. Acompanyats de sacsejos i bandades. I potser saltaren espurnes i hi hagueren més flaixos i més crits borrosos i els sorolls aguts de friccions rovellades se li encastaren als timpans. I les bandades devien ser tan violentes que ella degué caure perquè ja us he dit que no era ni prima ni grossa sinó fràgil, massa fràgil com per aguantar aquells sotracs i aquells cops brutals. I segur que de sobte tot es va fer blanc, per un instant, per un instant blanc, molt blanc, i ple de pau, però que de seguida es va fer negre, d’aquell negre tan negre que ofega crits.
I gemecs.
...
Fins que el silenci es va apoderar d'aquell lloc.
...
I del cor de la meua filla.
I la veu s’acaba de trencar i el megàfon s’apaga i la plaça és un aplaudiment emocionat entre pancartes que recorden històries per denunciar oblits.
Com cada dia tres de cada mes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




