Amigues i amics,
En aquest edifici tan emblemàtic per als valencians i valencianes, especialmente per als cristians, ens hem reunit per quart any consecutiu, per fer memòria de les 44 persones que perderen la vida en el accident del metro del tres de juliol, i també ens hem reunit per acompanyar els seus familiars que també són víctimes i per adherir-nos a les seues demandes.
En aquesta ocasió ens trobem ací com a cristians, i l’eucaristia que estem celebrant pretent donar consistència a les nostres vides i vol ser una resposta a les preguntes més profundes que ens plantegem com a ciutadans, com a seguidors de Jesús de Natzaret i com a víctimes.
En l’evangeli que hem llegit, apareixent unes dones que van a fer homenatge –com ho fem nosaltres als nostres familiars difunts- a Jesús, que el va matar el poder (el poder religiós i polític), però anaven preocupades per saber com i qui els ajudaria a remoure la pedra que els impedia veure les despulles de Jesús. Deien: qui ens farà rodolar la pedra que ens impedeix entrar i veure? Igualment nosaltres preguntem: com remourem la pedra del silenci i sabrem el perquè de tot plegat? Quan ens diran sincerament el que va passar i per què va passar per poder entrar en la llum, veure i recobrar, així, l’esperança en el futur?
*Per això és just i necessari fer memòria.
Som homes i dones de memòria. Gàcies a aquesta facultat humana les persones no som tan fàcilment manipulables pels poderosos. La memòria dóna profunditat, crea comunitat i projecta esperança. No debades l’eucaristia és memòria actualitzada de l‘última voluntat de Jesús: donar vida per amor i salvar-nos comunitàriament, com a poble.
*És, també, just i necessari fer memòria perquè, a través de les demandes i de la vida de les víctimes del 3 de juliol, s’escolten els crits, les protestes, les demandes i les esperances de totes les víctimes. Hi ha una mena de solidaritat entre tots els qui sofreixen per fer possible una societat sense víctimes. Hi ha una unió espiritual i mística molt sólida entre tots els qui viuen compromesos perquè els postulats de la veritat i de la justícia modelen la societat..
Justament estem parlant de la solidaritat i dels sofriments de les víctimes en uns moments en què els efectes de la crisi econòmica, originada per l’avarícia dels poderosos, castiga milers de ciutadans i pobles. Avui la solidaritat és més necessària que mai perquè constatem que no solament és possible viure d’altra forma i reformar moltes coses, sinó que és necessari un canvi radical en la distribució de la riquesa, a fi de proporcionar a totes les persones la dignitat que la injustícia institucionalitzada els hi nega. I el problema no és, com podem pensar, de falta de recursos, sinó de voluntat política. Es tracta d’assumir uns valors i un estil de vida responsables amb els pobres, la Natura i les generacions futures.
Per posar un exemple: només amb la reducció – i per què no l’eliminació?-dels pressupostos militars a nivell mundial, pressupostos, que cal dir-ho, serveixen per fabricar armes i fer guerres, n’ hi hauria prou per donar resposta a eixa vella i profunda aspiració humana, que atravessa tota la història, de proporcionar pau, pa i dignitat a tots els pobles. D’altra banda, per què es mobilitzen bilions de dòlars per salvar bancs i no es pot fer el mateix per salvar milions de persones que moren de fam? Hem d’escoltar, per tant, els crits de les víctimes, perquè a través d’ells ens parla Déu.
*És just i necessari celebrar la memòria de les víctimes perquè elles són, en tot allò que representen, el lloc privilegiat de l’opció cristiana.
El missatge cristià és universal, abasta a tots, però per ser realment universal ha de començar des de les víctimes, des dels últims. Perquè les víctimes tenen una sensibilitat, uns valors i unes esperances que són el material amb el qual podem fornir una societat qualitativament més humana i justa per a tots. Jesús de Natzaret fou víctima del poder precisament perquè optà, segons les seues mateixes paraules, per portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Jesús, per altra banda, en el seu programa proclama que són benaurats aquells que són perseguits, calumniats i difamats per intentar fer una societat de pau, justícia, veritat i compassiva. I els ho diu no per provocar la resignació i mantenir-los passivament en una situació d’opressió, sinó per dir-los clarament que Déu està amb ells, en les seues lluites i esperances; per dir-los, que és un aliat de la seua causa, que pren partit a favor d’ells. Ha començat, per tant, per a tots els que Jesús anomena benaurats, el temps de gràcia.
*És just i necessari celebrar la memòria de les víctimes perquè en una situació social mediatitzada pels interessos dels poderosos, cal dir clarament i fermament que una societat creix en ètica i humanitat, no quan assoleix títols esportius o fascina per la monumentalitat d’algunes caríssimes edificacions, sinó quan dóna oportunitats als desvalguts, quan promou la igualtat social, quan millora la sanitat i l’educació, quan es planifiquen estructures de transport segures (les més segures possibles). Així és com madurem en humanitat i cristianisme. Eixe és el creixement que desitgem per al nostre País.
La veu de les víctimes (de totes les víctimes) té una força moral que s’ha d’orientar per impulsar una regeneració ètica i una acció política al servei dels ciutadans; una justícia que busque la veritat; una economia que faça possible que els recursos materials imprescindibles per viure dignament arriben a tothom; que concite un estil de vida i de consum sostenibles. La veu de les víctimes ha de fer possible, en definitiva, una Església més humil, més cristiana i més valenta quan cal. El crit de les víctimes és el crit de Déu.
*És just i necessari que les víctimes no es cansen de prendre la paraula per tal d’aconseguir, precisament, que no hi haja més víctimes evitables en el futur. El vostre sofriment i la reivindicació de la memòria dels 44 morts del 3 de juliol fructificarà –està fructificant- en una regeneració ètica; en una cultura política de seguretat, servici i benestar per al conjunt de la població.
Les lectures que hem llegit reforcen aquesta espiritualitat:
-Tots el qui som ací hem estat batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
*Pau, en la primera lectura ens ha dit que viure com a batejats vol dir: morir al pecat, és a dir, a la injustícia, insolidaritat i egoisme; vol dir, morir a la mentida o encobriment de la veritat i nàixer a la vida: a tot allò que ens fa més humans i fraternals. Nàixer a la vida és desenvolupar la misericòrdia i la compassió envers els qui s’ho passen malament i fer possible la vida amb dignitat, sentit i alegria.
*En l’evangeli unes dones anaven a buscar Jesús mort però el que trobaren fou l’anunci d’un jove vestit de blanc –repareu en el simbolisme- que els anuncià la vida: no hi està ací, ha ressuscitat. Hem de fer tot el possible perquè l’itinerari nostre ens duga a la vida, a la llum, a l’esperança de la resurrecció; és a dir, al triomf de la vida sobre la mort.
Justícia, veritat, reparació, perdó i reconciliació. Aquest ha de ser el nostre recorregut, tot i sabent que Déu es fa present en les víctimes, les acompanya –ens acompanya- en les seues lluites, sosté les nostres esperances i fa possible que el mal, el sofriment i la mort no tinguen l’última paraula.
Que aquesta eucaristia en la qual celebrem la mort i la ressurrcció de Jesús, però que en aquesta ocasió també celebrem la mort i la resurecció de les 44 víctimes mortals de l’accident del metro del 3 de juliol, ens done serenitat, confiança, dignitat i força per recordar, viure i fer un futur millor. Tot i sabent que Déu sempre reuneix les persones que amen i estimen. Que siga així.
HONORI PASCUAL 03/07/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario